El Manifest Genealògic
Sobre mi: L'anatomia de l'esquerda
Em dic Kika Pol i visc entre la closca i la toronja, el blanc que cura i amarga.
Durant massa temps vaig cometre el bell error de ser la musa, el poema i el resguard on descansaven les històries alienes. Però quan la vida col·lapsa i el silenci t'envolta, aprens que l'única lletra que et pot salvar de debò és la que escrius tu mateixa. M'he cansat de ser llegida en els versos dels altres; Mot Invisible és el moment en què reclamo el paper en blanc i empunyo el bisturí.
La meva ment no coneix la tèbia comoditat del mig
Convisc amb una dualitat ferotge, un pèndol que oscil·la entre la claror elèctrica que encega i el pou on la sang es torna plom. Aquesta intensitat no és un diagnòstic, és el meu llenguatge.
No s'escriu del no-res. La meva ploma beu d'una constel·lació molt clara: habito l'obsessió pel silenci i la mort d'Alejandra Pizarnik, busco la veritat descarnada i sense filtres d'Annie Ernaux, i porto clavats a l'ADN els paisatges interns de Mercè Rodoreda. De Biel Mesquida n'he après a incendiar la llengua, i d'Anne Sexton, l'acte suïcida i valent de fer de la salut mental una autòpsia a cel obert.
Escric per donar pes a l'absència i per transformar la cicatriu en literatura. Perquè allò que és invisible és, al final, l'única cosa que ens manté drets.