​

MANIFEST: LA DECONSTRUCCIÓ DE LA FERA

Soc una deconstrucció emocional. Totes les peces del que era, escampades pel terra d’un jardí on avui el sol cou, perquè és un sol que només vull compartir amb algú que ha decidit tancar els ulls.

M'he convertit en la fera del rellotge. Una bèstia esgotada, amb l'estómac romput, que s'alimenta de les 13:40 d'una pantalla imaginària. Esgarrap minuts a un fil de silenci, buscant l'ombra de qui va fugir precisament per no ser-ho. I en aquest buit, un doble enyor se'm clava com una síndrome d'abstinència les vint-i-quatre hores del dia, mentre el meu entorn em mira intentant entendre per què la meva mirada ara s'ha partit en dues peces que no es troben.

​

He xocat contra realitats insostenibles. Jo, des d'aquí, amb la caçadora vermella penjada, suportant el pes del que voldria llegir com amor, de la logística i de les hores que no passen. I a l'altre costat, l'ecosistema per ineptes. Un refugi inventat, un escut de covardia postmoderna, una fugida on l'aire està ple d'aparences i on ningú exigeix mirar el dolor als ulls per no haver d'acceptar que el pont s'ha ensorrat. Per què jo no trob el bitllet per escapar-ne?

​

I malgrat la distància, malgrat la indiferència i aquest penya-segat que em va trencar en algun moment de la vida quan es va començar a dibuixar el mal, només em queda una certesa pura, nua i terrorífica: estim. Estim amb una força que no he sentit mai i que ara mateix em consumeix.

​

Potser he perdut el bo i millor que m'ha passat. Però la lliçó més difícil no és acceptar el silenci. És aprendre a viure amb aquesta força descomunal a dins, sabent que estimar així fa un mal de mort quan qui estimes no té el valor de sostenir la seva meitat del món.

​

Les persones que demanen veritat, que van de cara, que estimen amb totes les conseqüències i que assumeixen els seus actes, no poden respirar en un ecosistema ple d'ineptes emocionals que fugen d'ells mateixos. Aquesta pàgina és aquella on la mar et duu a la roca on t'estàs trencant intentant imposar la teva realitat autèntica.

​

Quan una cosa es deconstrueix, totes les peces originals segueixen allà, però estan desmuntades, escampades per terra i sense ordre. Això és exactament on soc. La persona de la caçadora vermella, la que té empenta, la que estima amb una força descomunal, la que escriu i la que protegeix incondicionalment la seva manada... no ha desaparegut. Totes aquestes peces són a terra ara mateix. Fan mal si les trepitges, però no n'he perdut cap ni una. Només he perdut la forma que tenien quan estaven construïdes al voltant de qui ja no hi és.

El dret a ser la fera

Aquesta nit, reivindico el dret a ser la fera del rellotge, i està bé. He esgotat totes les reserves d'energia intentant ser raonable, intentant buscar respostes, intentant entendre per què l'altre es fa fonedís i per què em falten trossos de la meva pròpia vida. Quan un cau al fons de la seva sal només queda rendir-se a la bèstia una estona, sempre recordant que fins i tot les feres s'esgoten, i necessiten tancar els ulls a la seva cova per poder tornar a construir-se.