All Posts

La soledat. Aquesta paraula que pesa i que, alhora, pot ser lleugera com una ploma que vola en un cel blau. Has sentit mai aquesta contradicció? La soledat que et fa tremolar i, al mateix temps, et convida a descobrir-te. És un espai íntim, un refugi i, sovint, un laberint sense sortida aparent. Però, i si et dic que hi ha llibres que poden ser la teva brúixola? Llibres que no només expliquen la soledat, sinó que la viuen, la senten i la transformen. T’acompanyo en aquest via

Hi, has estat alguna vegada en aquell moment en què el silenci et parla més que qualsevol paraula? Quan la vida sembla un laberint de preguntes sense resposta i només un llibre pot ser la brúixola que necessites? Jo sí. I sé que tu també. Per això, avui vull compartir amb tu un viatge íntim, un recorregut per aquelles pàgines que no només es llegeixen, sinó que es viuen, que et sacsegen l’ànima i et conviden a mirar dins teu amb una mirada nova. Lectures que inviten a reflexi

L'hivern de 2026, l'art de perdre ciutats es va materialitzar en un mapa doblegat sobre la taula del menjador. El dolor per aquests llocs no era una tragèdia abstracta, sinó un fet purament logístic: quadrícules exactes en blau i vermell assenyalant un Nova York que ara, per a mi, s'ha convertit en un escorxador de ciment. El paper feia aquella olor freda de les coses que ja no es tocaran. A mi me n'ofegava la visió, i me'l mirava amb el cor batent com un ocell cec tancat a l

M'he quedat mirant els racons d’aquell jardí d’hostal, un lloc on només estic de pas, i de cop i volta m'he adonat que m'havien pres el que ja considerava una mica meu. M'ho havien pres absolutament tot. He sortit i he agafat un d’aquells talladors circulars, de perfiladora, que fan un tall tan net, tan exacte, i he anat resseguint la vora de records que, tot i ser aliens, desprenien amb força una olor de plor que t’ofegava, una olor insuportable. La nit m'havia colpejat tant

Seia a prop de la finestra del vagó, on la realitat i la melancolia es barrejaven com els tons del paisatge mallorquí que s'esvaïa. Sabia, amb una certesa dolorosa, que l’amor de la seva vida havia rebut una dosi extra d'aquell Tippex Obliviate : un conjur al més pur estil Potter, destinat a tapar per poder seguir caminant entre les vies... i no a sota. El sol, que ja començava a tenyir un estiu incert, perfumava una esperança nova i atrevida, covada sota les cendres del dolo

S’havia mirat al mirall del rebedor amb una mena de satisfacció gairebé triomfal. La llum de la bombeta, feble i groguenca com una vella joia, li havia promès una harmonia absoluta. "Estic perfecta", s'havia dit, mentre tancava la porta amb un clic sec i definitiu, segura que el món exterior confirmaria el seu encert. Però llavors, la ciutat. La llum del matí sota el sostre del tren era implacable, d'una honestedat que feia mal. Allà, entre el soroll de les vies i les mirades

Eren les quatre de la tarda i ja havia dinat mirant les esquerdes del sostre, com si fossin el mapa d'un laberint on portava atrapada cada diumenge des de la tragèdia. A fora, el sol ensumava a primavera i queia en gotes d'aigua bonica, però a l'habitació la foscor no era només absència de llum; era una entitat sòlida, gairebé arquitectònica. S'havia ficat al llit fugint del pas dels rellotges, esgotada de sostenir la meitat d'una vida. La migranya presidia el dia amb una res

Avui entenc que el vertader acte d'amor, a vegades, consisteix a obrir les mans. Necessit amollar-te, deixar que l'aire separi allò que la nostra asincronia va entortolligar. Sé que he estimat fins on m'han arribat les forces, desitjant vèncer aquest destemps que ens ha acabat devorant. Però avui comprenc que la separació era l'únic tall net possible; tot allò que no vaig poder desxifrar sota la runa del teu adeu, ara es filtra a través de les esquerdes com petites entrades d

El Vol de l'Àliga i el Refugi de les Paraules Hi havia una vegada, en una vall envoltada de records, una jove que va créixer amb un nom que li ballava a la memòria com una cançó antiga. Era el nom d'una teixidora de paraules, algú que escrivia versos i que, sense saber-ho, ja era la brúixola del seu destí. Aquell nom flotava en les converses de les tardes d'adolescència i provocava el somriure d'un amic estimat que, amb el temps, passaria a vigilar-la des de les estrelles. El

L'alquímia de l'esquerda: L'escriptura com a pulsió a la intempèrie La poesia no ha estat mai un simple refugi decoratiu; és una trinxera cavada amb les ungles. Un llenguatge d'urgència per desxifrar els abismes de la condició humana. Per a aquells que habiten la polaritat extrema, el vers no és una eina terapèutica, és un bisturí. És l'únic estri capaç de donar cos a les tempestes que els devoren de portes endins. Aquest text furga en l'esquerda on xoquen la lletra i la foll

Gènesi de l'esquerda: Deixar de ser la musa per empunyar la ploma Em dic Kika. Tinc 37 anys i visc a la intempèrie. Durant molt de temps, vaig cometre l'error preciós i letal de cedir la meva història. Vaig ser la inspiració, el "resguard" i el tresor a les pàgines d'altres persona. Vaig construir un imperi de cristall on he dibuixat refugis on estimar semblava un acte d'invencibilitat. Però els imperis col·lapsen quan qui els ha de sostenir s'acovardeix davant la seva pròpi