JO SOM EL MOT (IN)VISIBLE

Gènesi de l'esquerda: Deixar de ser la musa per empunyar la ploma

Em dic Kika. Tinc 37 anys i visc a la intempèrie.

Durant molt de temps, vaig cometre l'error preciós i letal de cedir la meva història. Vaig ser la inspiració, el "resguard" i el tresor a les pàgines d'altres persona. Vaig construir un imperi de cristall on he dibuixat refugis on estimar semblava un acte d'invencibilitat. Però els imperis col·lapsen quan qui els ha de sostenir s'acovardeix davant la seva pròpia grandesa. El foc es va abandonar, el niu va quedar buit de cop, i la caiguda em va estavellar contra la meva pròpia fragilitat, obligant-me a recular fins a les meves arrels. Vaig haver de tornar al campament base, recollir les restes del meu propi naufragi i aprendre a respirar a les fosques.

Però de les caigudes lliures, se n'aprèn a volar d'una altra manera. I si he obert aquest espai és perquè m'he cansat de ser llegida en els versos dels altres. M'he cansat de ser l'objecte de la poesia; ara soc jo qui escriu la història, sense gèneres, sense instruccions ni públic.

Com em moc?

No conec la tèbia comoditat del mig. El meu cervell rebutja la línia recta i el to pastel. Em moc als extrems, habitant la dualitat més ferotge: conec la claror elèctrica i assassina on el pensament va més ràpid que la llum, i conec el pou on la sang es torna plom i l'ànima demana pietat. Convisc amb una polaritat extrema que la medicina s'entesta a classificar, però que per a mi és, simplement, la lent d'alta graduació amb què percebo el món. Soc una criatura d'aigües profundes que necessita la intensitat per saber que està viva. A vegades m'ofego, però quan desplego les ales, ho faig per dominar l'huracà.

Què escric?

Mot Invisible és la meva declaració d'independència i el meu bisturí. Aquí vinc a disseccionar la veritat i a esgarrapar la bellesa que s'amaga on ningú vol mirar.

Escric per donar veu a allò que ens destrueix en silenci i a allò que ens manté drets. Escric sobre la salut mental des de la cicatriu i la trinxera de la fantasia, no des de la teoria, estimada i destestada a parts iguals. Escric sobre la pèrdua que et buida per dins, sobre l'absurditat del soroll banal, i sobre l'acte monumental i solitari de reconstruir-se a un mateix quan tothom ha marxat de l'habitació.

No sé ni vull impartir lliçons de resiliència ni a vendre finals feliços de plàstic. Vaig venir al món a fer visible allò que l'estètica del dia a dia intenta amagar. Vull purgar el verí, o simplement trobar l'os de cada paraula i a recordar-me, en cada línia, que l'única veu que em pot salvar la vida és la meva.

Benvinguts a l'esquerda. Benvinguts a Mot Invisible.