All Posts

L’andana estava humida i la pluja, aquella mateixa pluja incòmoda i trista que tantes tardes l'havia deixat paralitzada, queia ara d'una manera diferent. Aquell dia no era cap amenaça, sinó un quadre de reconciliació. Estava asseguda en aquell banc de pedra, grisa sobre grisa, el mateix lloc exacte des d'on, un dia que ja semblava remot, havia redactat un comiat a cor obert. Es va mirar els peus. Als auriculars hi sonava una música que li xiuxiuejava codis d'ancoratge: papa,

La vebellesa, com a concepte il·lustrament inútil d’una miopia multiforme, esdevé una llodriguera perfecta per fer un poema a ningú aquest vespre de vent i espigues als ulls. El cor dorm fa massa nits. I torna a ser horabaixa. Hi ha algunes d’aquestes hores liles que semblen fets a mida per acollir l'esgotament. Aquesta «vebellesa» —ja sigui l'estranya i melancòlica dansa entre allò que és bell i allò que envelleix— ressona exactament com el refugi necessari quan el món es to