All Posts

Hi ha una aroma de vell llibre d’escorcoll en aquest ofici de punts cecs: rastrejar la nostàlgia com qui busca un indici, mentre una dona lliure camina, a les fosques, per l’oblit del seu propi mètode. Malbaratem la llum que ens crema les mans comptant el perfil de les ombres a la paret. Arriba, però, una claredat severa on la maduresa és només l’ascesi de no irrompre. No rescatar ningú de les conseqüències pures del seu propi silenci. Si no van trucar a la porta quan la fust

La Guardiana i l’Hivern de Cristall El cinquè dia del setè mes vaig entendre que hi ha aniversaris que no et sumen anys. Et parteixen una vida en dues. A fora, el món deia que era estiu. Les persianes deixaven entrar una llum massa clara, d’aquella que sembla no saber res del que passa dins les habitacions. El cel tenia aquesta insolència blava dels dies que continuen, encara que tu no. Els carrers bullien de vida, les terrasses respiraven, les veus pujaven des de baix com si

Tot va començar a l'hora exacta en què els rellotges de la tribu van marcar la No-Hora. Va ser llavors quan la porta es va tancar amb un clic suau, pintat amb aquarel·les grises, deixant la Noia dels Canells Blancs sola al mig d'un jardí ple de lliris que badallaven. Va notar una ombra sobre el seu cap.—Atenció! Atenció! Ferida narcisista a les tres en punt! —va xisclar una veu metàl·lica des del cel. La Noia va alçar la vista. Era la Raó. Volava en un diminut biplà de llautó

L’andana estava humida i la pluja, aquella mateixa pluja incòmoda i trista que tantes tardes l'havia deixat paralitzada, queia ara d'una manera diferent. Aquell dia no era cap amenaça, sinó un quadre de reconciliació. Estava asseguda en aquell banc de pedra, grisa sobre grisa, el mateix lloc exacte des d'on, un dia que ja semblava remot, havia redactat un comiat a cor obert. Es va mirar els peus. Als auriculars hi sonava una música que li xiuxiuejava codis d'ancoratge: papa,

La vebellesa, com a concepte il·lustrament inútil d’una miopia multiforme, esdevé una llodriguera perfecta per fer un poema a ningú aquest vespre de vent i espigues als ulls. El cor dorm fa massa nits. I torna a ser horabaixa. Hi ha algunes d’aquestes hores liles que semblen fets a mida per acollir l'esgotament. Aquesta «vebellesa» —ja sigui l'estranya i melancòlica dansa entre allò que és bell i allò que envelleix— ressona exactament com el refugi necessari quan el món es to

Hi, has estat alguna vegada en aquell moment en què el silenci et parla més que qualsevol paraula? Quan la vida sembla un laberint de preguntes sense resposta i només un llibre pot ser la brúixola que necessites? Jo sí. I sé que tu també. Per això, avui vull compartir amb tu un viatge íntim, un recorregut per aquelles pàgines que no només es llegeixen, sinó que es viuen, que et sacsegen l’ànima i et conviden a mirar dins teu amb una mirada nova. Lectures que conviden a reflex

L'hivern de 2026, l'art de perdre ciutats es va materialitzar en un mapa doblegat sobre la taula del menjador. El dolor per aquests llocs no era una tragèdia abstracta, sinó un fet purament logístic: quadrícules exactes en blau i vermell assenyalant un Nova York que ara, per a mi, s'ha convertit en un escorxador de ciment. El paper feia aquella olor freda de les coses que ja no es tocaran. A mi me n'ofegava la visió, i me'l mirava amb el cor batent com un ocell cec tancat a l

M’he quedat mirant els racons d’aquell jardí d’hostal com qui mira una casa que no li pertany però on, sense voler, ja hi ha deixat una part del cos. Era un lloc de pas. Això ho sabia. Un d’aquests espais que prometen descans amb mobles impersonals, grava humida i plantes que han vist massa gent plorar sense demanar-ne explicacions. Però, tot i així, en algun punt de la nit, aquell jardí havia començat a fer-se una mica meu. No perquè m’hi haguessin donat cap clau. No perquè

Seia a prop de la finestra del vagó, en aquell punt exacte on la realitat i la melancolia es barregen sense demanar permís. A fora, Mallorca passava en franges suaus: pedra seca, ametllers cansats, marges, una llum d’abril que començava a assajar l’estiu. El paisatge s’esvaïa darrere el vidre amb aquella bellesa indiferent de les coses que continuen existint encara que a dins teu alguna cosa hagi quedat en suspens. Va pensar que l’amor de la seva vida devia haver rebut una do

Un matís de marró O l’art d’anar mal combinada i continuar viva S’havia mirat al mirall del rebedor amb una satisfacció gairebé triomfal. La bombeta, feble i groguenca com una joia vella, havia estat generosa. Li havia promès una harmonia absoluta: l’americana camel, la faldilla marró, la camisa blanca obrint una claror civilitzada entre tanta tardor tèxtil. Per un instant, tot semblava encaixar. No només la roba. També ella. El cos, la cara, la decisió de sortir al món com s

Eren les quatre de la tarda i ella ja havia dinat mirant les esquerdes del sostre, com si cada esquerda fos un camí d’un laberint on cada diumenge tornava a perdre’s. A fora, la pluja duia olor de primavera. Queia amb aquella delicadesa insolent dels dies que continuen essent bells encara que tu no tenguis forces per mirar-los. A l’habitació, en canvi, la foscor no era només falta de llum. Tenia gruix. Tenia parets. S’havia instal·lat als mobles, al llençol, al costat buit de

L’art d’amollar a destemps Bye bye, love song Avui he entès que el vertader acte d’amor, a vegades, no consisteix a retenir, ni a insistir, ni a vigilar una porta amb la fe absurda dels animals ferits. A vegades estimar és obrir les mans i acceptar que l’aire faci la seva feina. Necessit amollar-te. No perquè l’amor s’hagi acabat. Aquesta seria una explicació massa fàcil, gairebé amable. Necessit amollar-te precisament perquè encara hi ha amor, perquè encara hi ha una part de

El conte del niu buit i el vol de l’Àliga El vol de l’Àliga i el refugi de les paraules Hi havia una vegada una vall on els records no dormien mai del tot. La jove hi havia crescut amb un nom antic que li ballava dins la memòria com una música sentida abans de néixer. Era el nom d’una teixidora de paraules, una dona capaç de convertir el món en fil, el dolor en frase i la llum en una cambra on algú pogués descansar. Aquell nom apareixia de vegades a les converses de l’adolesc

L'alquímia de l'esquerda: L'escriptura com a pulsió a la intempèrie La poesia no ha estat mai un simple refugi decoratiu; és una trinxera cavada amb les ungles. Un llenguatge d'urgència per desxifrar els abismes de la condició humana. Per a aquells que habiten la polaritat extrema, el vers no és una eina terapèutica, és un bisturí. És l'únic estri capaç de donar cos a les tempestes que els devoren de portes endins. Aquest text furga en l'esquerda on xoquen la lletra i la foll

Gènesi de l'esquerda: Deixar de ser la musa per empunyar la ploma Em dic Kika. Tinc 37 anys i visc a la intempèrie. Durant molt de temps, vaig cometre l'error preciós i letal de cedir la meva història. Vaig ser la inspiració, el "resguard" i el tresor a les pàgines d'altres persona. Vaig construir un imperi de cristall on he dibuixat refugis on estimar semblava un acte d'invencibilitat. Però els imperis col·lapsen quan qui els ha de sostenir s'acovardeix davant la seva pròpi