Bye bye, love song o L'art d'amollar a destemps

Avui entenc que el vertader acte d'amor, a vegades, consisteix a obrir les mans. Necessit amollar-te, deixar que l'aire separi allò que la nostra asincronia va entortolligar. Sé que he estimat fins on m'han arribat les forces, desitjant vèncer aquest destemps que ens ha acabat devorant. Però avui comprenc que la separació era l'únic tall net possible; tot allò que no vaig poder desxifrar sota la runa del teu adeu, ara es filtra a través de les esquerdes com petites entrades de llum. Som la prova més descarnada que, massa sovint, l'amor per si sol no basta per salvar res.

No hi habita la ràbia en mi, sinó la gratitud. Em vas portar el meu pelut, vas edificar una família al meu voltant i em vas atorgar el privilegi més estrany per a mi: el de saber-me triada. M'ancor en aquesta certesa. Però ens hem consumit fins a la cendra, desgastades per haver deixat de triar-nos en els dies grisos, sagnant per cicatrius que ens vam oblidar de cosir i que ni ens havíem fet nosaltres. Han estat els sis anys més vertebradors de la meva història, i encara ara la teva absència dibuixa un buit impensable, em qued amb els instants on el ritme ens coincidia, fidels a la teva profecia: vam ser cronopis jugant amb material de bomba nuclear. Inevitablement lluminoses, inevitablement destructives.

Ets l'amor de la meva vida, l'arrel més fonda i real que m'ha sostingut mai. El nostre naufragi no neix de la falta d'amor, sinó d'un sistema col·lapsat, d'un reguitzell de tempestes i putades que no vam convocar. I és d'una injustícia ferotge, però sé del cert que la meva memòria estarà sempre impregnada de tu. Mai vaig tenir un pare, ni el refugi de l'abraçada d'una mare o d'un germà. Arrossegava una infància de fred i massa esquenes girades, un paisatge de ferides que ara, sense tu, tornen a bategar. Tu vas ser la metgessa de les meves nits, em vas curar quan ningú més me mirava, i la llosa que em pesarà sempre al pit és no haver-te cuidat amb la mateixa devoció. Aquesta és l'espiral més cruel: quan jo per fi aprenia a caminar cap a la llum, tu ja n'estaves encegada per l'esgotament. Però avui desterr els culpables; el judici és un mestre savi i el temps, al final, dictarà la seva pau.

Aquests últims quatre mesos han estat una trinxera, 120 dies de combat cos a cos amb els llençols. He vigilat els fantasmes, he sentit, he intuït, i he negociat fins a l'extenuació amb una realitat que m'esquerdava els ossos. M'he castigat pensant que feia tard, que havia allargat una agonia impossible. Però l'acceptació no atén a rellotges. Desmuntar l'arquitectura emocional de sis anys en setze setmanes no és arribar tard; és, senzillament, l'instint de supervivència d'un cor que xoca contra el mur fins que es rendeix a l'evidència. He necessitat aquest hivern per deixar de lluitar contra el que ja és irrevocable.

Avui deix caure les armes i firmo el final de la negociació. Res ha fet mai un tall tan profund com la certesa que no tornaràs, però just en el punt on fa més mal, sé que he de començar a reconstruir-me. Una veu interior em diu que el dolor, tard o d'hora, s'esculpirà en alguna cosa bella. Hi haurà sempre un fragment de tu arrelat en mi, florint d'una altra manera i en aquell vespre de desembre dolç.

T'estim amb una intensitat que confon la teva olor amb el meu instint més bàsic, i l'únic que implor és que la teva rialla sigui l'aurora que trobis cada matí al mirall. No n'hem sabut més. No ho hem pogut intentar de nou. Aquest text és el meu càntir buidant-se, un missatge llançat a l'aire sabent que mai llegiràs aquestes lletres, però confiant que la freqüència d'aquest amor t'abrigui en forma d'energia. Sempre t'estimaré, vingui el que vingui, amb tot el que soc i tot el que sent.

Sé que el final no s'escriu aquí, perquè la nostra poesia pertany a universos interestel·lars on les línies temporals potser ens seran més amables. I perquè com vas dir tu: a les nits els nostres ulls ja no es tanquen.

T'estim. Sempre t'estim, my love song..