L'Atles de la Cendra

L'hivern de 2026, l'art de perdre ciutats es va materialitzar en un mapa doblegat sobre la taula del menjador. El dolor per aquests llocs no era una tragèdia abstracta, sinó un fet purament logístic: quadrícules exactes en blau i vermell assenyalant un Nova York que ara, per a mi, s'ha convertit en un escorxador de ciment.

El paper feia aquella olor freda de les coses que ja no es tocaran. A mi me n'ofegava la visió, i me'l mirava amb el cor batent com un ocell cec tancat a les fosques dins d'un calaix. Tu ja coneixies l'arquitectura d'aquells carrers; jo, en canvi, només volia obrir-me les venes a les teves artèries d'asfalt per fer-les meves. Volia caminar per la teva memòria i encendre focs a les teves places gelades. Però la meva manera de mirar-te et feia basarda. El meu excés de sang va activar la teva angoixa orgànica.

Per aturar el vertigen, vas escollir la cendra quieta. T'has cordat una camisa de força feta de pau blanca i asèptica, i t'has allunyat per no sentir soroll. Així doncs, no hi haurà sud d'Itàlia. M'has arrencat aquesta terra del ventre, i ho constato amb la distància clínica d'un inventari. Suposo que un viatge no fet ocupa exactament el mateix espai físic que una habitació completament buida.

D'aquí a molt de temps, quan aquest fàstic físic i mental per qualsevol indici d'amor s'hagi esgotat, potser el meu cos tornarà a activar el seu mecanisme heterosexual de primavera. Ara mateix sóc només una estructura assexuada pel trauma, però arribarà un dia on tornaré a quedar amb algú. M'asseuré a prendre un cafè amb un cos que no m'omplirà, però que tampoc tindrà la capacitat d'obrir-me la carn en canal. Hi seré de present absent, conformant-me amb una supervivència pràctica, adormida, tal com feia abans que tu m'ensenyessis què era el foc.

I tu envelliràs. Envelliràs amb aquella gràcia natural teva, mantenint intacte el somriure brillant que et serveix de trinxera, l'escut simètric que amaga tantes coses aterridores a sota. Viatjaràs als teus cafès plens de sol amb companyies estàndards, beuràs aigua de les teves fonts segures i ja no tremolaràs.

Però encara que visquem d'esquena, condemnades a aquesta tranquil·litat de plàstic, el pensament trobarà les escletxes de la matèria. Ens pensarem, en silenci, a través de la pols. Ens trobarem en el mateix coixí, en aquella olor exacta que un dia et va portar fins a mi. Ens arribarà el fantasma de l'altra a través d'aquells pèls encastats a la tela, uns fils que abans eren una família viva que alenava, i que ara s'han assecat com flors mortes darrere el vidre d'una fotografia immòbil. Una imatge muda que ja no diu res, i alhora, ho crida absolutament tot.

Potser tu podràs espolsar-te aquest record com qui es treu una nosa de l'abric. Però a mi, aquest fil se'm nuua al coll, m'ennuega de matinada i no em deixa dormir.

Pots fugir cap endavant. Pots amagar-te rere la teva norma. Però l'ànima que rebutja la vida mai queda impune: cada vegada que trepitgis els carrers on no m'has deixat estimar-te, l'ombra del nostre atles t'esperarà sota les sabates.