L’hostal de l’ala ferida

M'he quedat mirant els racons d’aquell jardí d’hostal, un lloc on només estic de pas, i de cop i volta m'he adonat que m'havien pres el que ja considerava una mica meu. M'ho havien pres absolutament tot. He sortit i he agafat un d’aquells talladors circulars, de perfiladora, que fan un tall tan net, tan exacte, i he anat resseguint la vora de records que, tot i ser aliens, desprenien amb força una olor de plor que t’ofegava, una olor insuportable. La nit m'havia colpejat tantes vegades en aquest jardí estrany, m'havia deixat tan baldada, que encara em feia mal la pell.

I després de tot, què? M’he assegut en un banc descolorit, mirant la grava mullada del jardí. Allà fora, lluny d’aquest espai que ja sentia tancat, dos coloms sobrevolaven el carrer molt a poc a poc, ja cansats de volar. I he pensat que potser soc jo la que peca de tenir massa món, de saber massa, i per això en surto sempre tan estovada, tan trencada, de les coses... Com si fos la Rodoreda mateixa, amb la seva plaça; m’ho ha fet recordar tot. Aquelles dues bèsties pesades han baixat finalment a la grava i hi han començat a caminar, cercant potser un xic d’aigua o descans. I de sobte, un d’ells, sense avisar, ha dit prou. Ha clavat un cop de bec a terra, un cop sec, un cop de ràbia potser, i ha començat a moure una ala, una ala de llibertat, com si tingués una urgència per marxar d’allà. Despertava desitjos, sí... «se equivocó la paloma, se equivocaba...», anava rumiant jo, mentre la mirava enlairar-se, sense saber si anava cap al nord o cap al sud; el cas és que ha volat. Ha volat, sense rumiar-s'ho més, sense voler deixar el colom que s’ha quedat allà mateix.

I que s’aturi la lírica d’una vegada, que la rima, ara, em fa fàstic.

Perquè veig l’altre colom, el que s’ha quedat a l'esplanada d’aquest jardí d’hostal, intentant empetitir el seu món, el seu hàbitat, a la comoditat de no moure’s. I va picant contra la tanca metàl·lica de l’hostal, que és flexible, sí, que té una mica de marge, però que no s'obre: és una presó. Una presó que ell mateix justifica amb un «ja no puc més». S’ha quedat allà, resignat, quiet, i mira cap a totes bandes de la tanca, del jardí. Mai cap amunt. Mai no alça els ulls cap al cel, cap on la llibertat és possible. I les seves ales... les seves ales canvien de plomatge, o de forma, i la seva vida ja no és la mateixa, ja n'és una altra.

I jo, aleshores, he apartat la mirada. La vista se m'ha allunyat del colom i de la tanca de l’hostal, ha fugit d’aquest jardí de pas cap a una altra direcció.

Perquè la vida, t'hi quedis o te'n vagis, continua.