Sotmesa al Tippex d'Oblivi: L'Amor Intacte de la ka

Seia a prop de la finestra del vagó, on la realitat i la melancolia es barrejaven com els tons del paisatge mallorquí que s'esvaïa. Sabia, amb una certesa dolorosa, que l’amor de la seva vida havia rebut una dosi extra d'aquell Tippex Obliviate: un conjur al més pur estil Potter, destinat a tapar per poder seguir caminant entre les vies... i no a sota.

El sol, que ja començava a tenyir un estiu incert, perfumava una esperança nova i atrevida, covada sota les cendres del dolor. Havia partit de llocs on les engrunes ara començaven a ser només records; siluetes de núvols estancats a la panxa. Era feliç, d'una felicitat menuda, d’aquelles que no demanen permís ni préstecs a la memòria compartida.

Potser aquella era l’assegurança de vida més cara que havia pagat mai: el preu de no voler estimar més amb les dosis hipotecades per les revistes i les pel·lícules adolescents que, als anys 90, van hipotecar les emocions de tantes noies avui adultes disfuncionals.

L’abril havia estat generós. Li havia recordat que sempre hi hauria un lloc al seu cor on les casualitats massa casuals eren estranyament inusuals. Un poema havia volat fins a ella sense voler, covant el número mestre que l’obsessionava: un onze absurd. Eleven, elevant el poder de no poder escapar del seu destí.

El tren havia arrancat i el seu món, que encara mantenia un estuf de rosa, continuava la marxa cap a una missió fins que, sense haver-se’n adonat, uns braços joves li van picar l’espatlla i li van dir, amb un to que semblava un destí escrit en cal·ligrafia gravada a la fusta del vagó:

—Kika, començam?

La vida seguia. I l’amor seguiria intacte, com la rosa de la Bèstia que volia ser obra d’art i ja no sols tragèdia.