Subtons de la gama supervivència

S’havia mirat al mirall del rebedor amb una mena de satisfacció gairebé triomfal. La llum de la bombeta, feble i groguenca com una vella joia, li havia promès una harmonia absoluta. "Estic perfecta", s'havia dit, mentre tancava la porta amb un clic sec i definitiu, segura que el món exterior confirmaria el seu encert.

Però llavors, la ciutat. La llum del matí sota el sostre del tren era implacable, d'una honestedat que feia mal. Allà, entre el soroll de les vies i les mirades impersonals dels estranys, la veritat va esclatar com una ganyota: la sabata era un crit camel, viu i terrós, mentre que la faldilla es recollia en un marró grisenc, gairebé fúnebre. Una dissonància total.

Per un instant, el món es va trontollar. Si no podia ni tan sols dominar la gama cromàtica del seu propi vestuari, com pretenia governar el caos de la seva pròpia vida? Aquella discordança era el símbol de tot el que s’escapava de les mans: les pors, el temps, el buit que sempre l’esperava a la cantonada. Es va aferrar a la camisa blanca com qui s'agafa a una bandera de treva: una línia de pau entre dos tons que es negaven a parlar-se.

Però, de sobte, el drama va mutar. Va mirar-se els peus de nou i va sentir una alenada d’aire fresc, gairebé feliç. Va comprendre que aquell petit desastre quotidìà era, en realitat, una benedicció. Necessitem aquestes "sogues" —aquestes manies, aquests petits drames pel color d’una sabata— perquè són les que ens alimenten per distreure’ns dels problemes més seriosos. Són distraccions vitals.

"Quin luxe", va pensar, "poder patir per un matís de marró".

En admetre que la seva combinació era mediocre, s'havia alliberat de l'esclavatge de la perfecció. La vida, sota el filtre de la realitat, no era tan complexa. No calia ser una heroïna d'una elegància absoluta; n'hi havia prou amb ser una dona amb una americana camel i una faldilla que no hi lligava.

Va baixar del tren amb una lleugeresa nova. El pes de la tragèdia s'havia convertit en la lleugeresa de la mediocritat. Caminava amb el cap alt, somrient per sota del nas perquè sabia un secret que ningú més en aquell carrer podia entendre: que la felicitat absoluta no es troba en la combinació perfecta, sinó en l'acceptació de les nostres costures desfilades.

La vida era una merda, sí, però una merda

meravellosament humana, lligada amb sogues de colors desparellats que, d'alguna manera, li donaven l'estructura necessària per sobreviure un dia més. I notava com l'alè s'instal·lava de nou al seu cor, tal com fa la primavera amb els hiverns congelats

I en aquell precís instant, mentre notava la textura aspra d'aquelles sogues tan humanes que ens lliguen a la terra, va saber que n'hi havia prou amb acceptar aquell petit desastre per sentir-se, finalment, un poc més feliç que ahir