Bye bye, love song o L'art d'amollar a destemps

L’art d’amollar a destemps

Bye bye, love song

Avui he entès que el vertader acte d’amor, a vegades, no consisteix a retenir, ni a insistir, ni a vigilar una porta amb la fe absurda dels animals ferits. A vegades estimar és obrir les mans i acceptar que l’aire faci la seva feina.

Necessit amollar-te.

No perquè l’amor s’hagi acabat. Aquesta seria una explicació massa fàcil, gairebé amable. Necessit amollar-te precisament perquè encara hi ha amor, perquè encara hi ha una part de mi que et reconeix abans que el pensament, perquè el cos conserva memòries que cap raó no sap desallotjar. Però la nostra asincronia va acabar fent nusos allà on hi havia d’haver descans. Vàrem estimar-nos a destemps, vàrem curar-nos i fer-nos mal amb les mateixes mans, vàrem intentar sostenir una casa mentre cada una queia per una banda diferent.

Ara ho veig amb una claredat que no consola, però ordena: la separació era l’únic tall net possible. Tot allò que no vaig saber desxifrar sota la runa del teu adeu comença a filtrar-se per les esquerdes. No com una revelació magnífica. Més aviat com aquella llum petita que entra davall una porta tancada i et diu, sense pietat, que el món continua existint a l’altra banda.

Som la prova més descarnada que l’amor, per si sol, no basta per salvar res.

I tanmateix, no hi trob ràbia. No la que esperava. Hi trob gratitud, que és una forma molt estranya de dolor quan encara no saps on posar-la.

Em vares dur el meu pelut. Vares edificar una família al meu voltant quan jo encara no sabia pronunciar aquesta paraula sense recel. Em vares regalar una certesa que per a mi havia estat gairebé exòtica: saber-me triada. No admirada des de lluny. No útil. No intensa. Triada. Amb el cos, amb les rutines, amb les claus, amb els dies grisos. M’ancor en això perquè va ser veritat. I les veritats, encara que s’acabin, no haurien de ser profanades pel final.

Però també és veritat que ens vàrem consumir.

No de cop. No amb una explosió bella. Ens vàrem anar gastant en silenci, deixant de triar-nos en les hores petites, sagnant per ferides antigues que ni tan sols ens havíem fet nosaltres. Ens vàrem trobar carregades de freds anteriors, de pors heretades, de tempestes que no havíem convocat. I així i tot, durant sis anys, hi va haver un lloc nostre enmig del món. Un lloc imperfecte, impossible, vertebrador. Un lloc on a vegades el ritme ens coincidia i tot semblava tenir una música secreta.

Vàrem ser cronopis jugant amb material de bomba nuclear.

Inevitablement lluminoses.

Inevitablement destructives.

Has estat l’arrel més fonda que m’ha sostingut mai. Escriure això encara em fa una mica de vergonya, perquè sona massa definitiu, massa exposat, però no sé dir-ho d’una altra manera sense mentir. El nostre naufragi no neix d’una falta d’amor. Neix d’un sistema col·lapsat. D’un cansament mal repartit. D’una acumulació de putades que varen anar fent sediment fins que ja no sabíem si ens miràvem a nosaltres o només al pes que dúiem damunt.

Jo venia d’una infància amb massa portes tancades. D’un fred antic. D’un paisatge on l’abraçada no sempre arribava, on moltes vegades vaig haver d’aprendre a fer-me de mare, de pare, de germana i de refugi. Tu em vares trobar en aquell territori i, durant molt de temps, vares ser la metgessa de les meves nits. Em vares cuidar quan jo encara no sabia cuidar-me del tot. Em vares mirar quan jo encara no m’havia après la cara.

I la llosa que em pesarà sempre al pit és aquesta: no haver sabut tornar-te aquella devoció amb la mateixa precisió amb què tu me la vares donar.

Aquesta és l’espiral més cruel. Quan jo començava a caminar cap a la llum, tu ja n’estaves encegada per l’esgotament. Quan jo aprenia a quedar-me, tu ja només sabies fugir. Quan jo començava a entendre, el teu cos ja havia pres una decisió que cap paraula meva no podia desfer.

Avui desterr els culpables. No perquè tot estigui perdonat d’una manera neta i celestial, sinó perquè el judici també cansa. I jo estic cansada de convertir el dolor en tribunal.

Aquests darrers quatre mesos han estat una trinxera.

Cent vint dies de combat cos a cos amb els llençols. Cent vint dies de negociar amb una realitat que m’esquerdava els ossos. He vigilat fantasmes, he llegit senyals on potser només hi havia silenci, he esperat una resposta que no tenia obligació d’arribar. M’he castigat pensant que feia tard, que havia allargat una agonia impossible, que si hagués entès abans, si hagués callat abans, si hagués estimat millor, si hagués estat més forta, més suau, més llesta, més alguna cosa, potser el final hauria canviat de forma.

Però l’acceptació no entén de rellotges.

Desmuntar l’arquitectura emocional de sis anys en setze setmanes no és arribar tard. És l’instint de supervivència d’un cor que xoca contra el mateix mur fins que un dia, exhaust, deixa de confondre resistència amb amor. He necessitat aquest hivern per deixar de discutir amb allò que ja era irrevocable.

Avui deix caure les armes.

No faig cap cerimònia espectacular. No hi ha música. No hi ha un cel obrint-se damunt meu. Només hi ha aquesta certesa quieta i terrible: no tornaràs. I just allà on aquesta frase fa més mal, comença una altra cosa. No sé encara si és pau. No sé si és llibertat. Potser només és el primer gram d’aire després d’haver viscut massa temps davall l’aigua.

Hi haurà sempre un fragment de tu arrelat en mi. No com una sala d’espera. No com una porta mal tancada. Com una part de la meva història que ja no puc arrencar sense arrencar-me també una mica de carn. Hi haurà un vespre de desembre que continuarà encès en algun lloc. Hi haurà la teva rialla, alguns gestos, una manera de pronunciar el meu nom, una tendresa que no vull embrutar només perquè no va bastar.

T’he estimat amb una intensitat que encara confon la teva olor amb el meu instint més bàsic. I l’únic que deman al món, sense dret a demanar-te res a tu, és que un dia puguis mirar-te al mirall sense guerra. Que la teva rialla no et faci nosa. Que el teu hivern aprengui a fondre’s sense devorar-te.

No n’hem sabut més.

No ho hem pogut intentar de nou.

Potser aquesta és la frase que més costa escriure perquè no té metàfora que la salvi.

Aquest text és l’aigua que quedava dins el càntir. El buid perquè no puc continuar carregant-lo damunt l’esquena. Sé que probablement no llegiràs aquestes lletres. Potser és millor així. Hi ha comiats que no cerquen resposta, només necessiten deixar de fer renou dins el cos.

Sempre t’estimaré, però ja no puc viure agenollada davant aquesta frase.

La nostra poesia potser pertany a algun univers on les línies temporals varen ser més amables. Potser allà vàrem saber arribar a l’hora. Potser allà no vàrem confondre el refugi amb una trinxera. Potser allà, com vares dir tu, a les nits els nostres ulls ja no es tanquen.

Aquí, però, en aquesta vida concreta, amb aquest cos cansat i aquesta casa que he d’aprendre a habitar sense tu, el meu amor ha de fer una cosa més difícil que esperar.

Ha d’amollar.

T’estim.

Sempre t’estim, my love song.

Però avui obr les mans.