LA RAÓ VA EN AVIÓ, EMOCIONS A PEU

Tot va començar a l'hora exacta en què els rellotges de la tribu van marcar la No-Hora. Va ser llavors quan la porta es va tancar amb un clic suau, pintat amb aquarel·les grises, deixant la Noia dels Canells Blancs sola al mig d'un jardí ple de lliris que badallaven.

Va notar una ombra sobre el seu cap.—Atenció! Atenció! Ferida narcisista a les tres en punt! —va xisclar una veu metàl·lica des del cel.

La Noia va alçar la vista. Era la Raó. Volava en un diminut biplà de llautó, duia ulleres d'aviador i bevia d'una tassa de te fumejant sense vessar-ne ni una gota.

—Baixa d'aquest avió, Raó! —va cridar la Noia, espolsant-se el fang de la faldilla—. Tinc fred i estic sagnant.

—I arriscar-me a entendre't a peu pla? Ni parlar-ne! —va replicar la Raó, ajustant-se les ulleres i fent un tirabuixó a l'aire—. Si baixo, perdré la perspectiva. Vista des d'aquí dalt, la teva dissecció quirúrgica és preciosa! Una radiografia freda impecable. El teu cervell reptilià creu que la tribu et devorarà, saps? Pura biologia prehistòrica. Una amenaça de mort d'allò més pintoresca!

Però la ferida em fa mal! —va protestar ella, tocant-se el pit.

—Això és un problema de l'Emoció —va dir la Raó, traient un regle de fusta per mesurar els núvols—. Jo només viatjo en primera classe. Les emocions van a peu, estimada. Ja arribarà, si no es perd.

I efectivament, dues hores més tard, l'Emoció va aparèixer arrossegant-se pels matolls. Era una bèstia peluda i descalça, coberta de llàgrimes i arrossegant un carretó ple de pedres pesadíssimes.

—He portat la síndrome d'abstinència —va dir l'Emoció panteixant, deixant caure el carretó—. I també la ràbia. Pesen moltíssim. Ens asseiem sota un bolet a plorar fins ofegar-nos?

—No tenim temps de plorar —va dir la Noia.

—De fet, matemàticament parlant, el que no tenim és rendibilitat —va xiuxiuejar una veu vellutada enganxada al seu propi coll.

La Noia va abaixar la mirada cap a la seva bufanda. No era una bufanda. Era el Fal·làcia del Cost Enfonsat, un cuc aristocràtic amb armilla de seda, barret de copa i un diminut àbac de plata a les potes davanteres. Li estrenyia la gola suaument.

—Si em permets, estimada —va roncar el Cost Enfonsat, movent les boles de l'àbac—, marxar ara és un disbarat absolut. Hem invertit setanta-dues mil hores, milers de concessions i un mar d'esforços en aquesta tribu. Si demanes perdó pel seu propi rebuig i somrius, només et costarà la teva identitat! Una ganga! Torna enrere i pica al vidre!

La Noia va mirar cap a la gran cúpula de vidre de l'Aparador que s'alçava al mig del bosc. A dins, tot estava il·luminat. Les Beates de Diumenge estaven celebrant el seu famós Te de les Cinc. Duien màscares de porcellana que somreien tant que se'ls esquerdaven les galtes, i anaven vestides de Bonapersonisme pur.

—Un xic més de silenci justificat, estimada? —va dir la Beata Primera, abocant un líquid invisible d'una tetera foradada a la tassa d'una altra.

—Oh, sí, si us plau! —va riure la Beata Segona—. Té un regust a versió incòmoda que hi diu molt amb el meu victimisme d'aparador!

Enmig de la taula, completament rígid, hi havia el Succedani, un ninot de cera amb un somriure pintat que ocupava exactament la cadira que abans pertanyia a la Noia.

—Fa mal, oi? —va dir l'Emoció, pessigant-li el colze—. Fixa't, estan bevent mentides que enverinen la societat, però ho fan amb els dits petits ben estirats. Com som de civilitzats!

El cuc del Cost Enfonsat li va estrènyer la gola una mica més.

—Truca al vidre. Suplica. La inversió, recorda la inversió...

—Ets una enganyifa abominable —va dir la Noia dels Canells Blancs, amb una calma de gel. Va agafar el cuc aristocràtic pel barret de copa i, d'una sola estirada, se'l va arrencar del coll.

—No pots deixar-me anar! Què faràs sense tot el que has perdut?! —va xisclar el paràsit abans que la Noia el llancés ben lluny, cap als matolls de lliris.

Va allargar la mà cap al no-res i va tancar el puny. L'aire es va esquinçar com un pergamí vell i de l'esquerda en va treure una espasa. Era llarga, totalment invisible, però emetia un brunzit silenciós i elèctric: L'Elegància del Silenci.

Dins l'Aparador, les Beates van deixar caure les tasses de te de cop.

—Que algú tapi els ulls al Succedani! —va cridar la Beata Primera histèrica, assenyalant la Noia amb un dit tremolós—. Porta ràbia! Porta la veritat nua!

—Ràpid, justifiqueu-vos contínuament davant la galeria! —va ordenar la Beata Segona, començant a aplaudir el buit.

La Noia va fer un pas endavant, alçant l'espasa. Però abans del cop, va sentir el so d'un rellotge. Un tic-tac immens que feia tremolar les fulles dels arbres.

—Aparta't, estimada. Jo no ric mai de les meves pròpies bromes —va dir una veu fonda i rocallosa just darrere d'ella.

La Noia es va girar. Era el Temps. Un gegant altíssim, vestit amb un abric de pols d'estrelles i crostes de pedra medieval. En lloc de cap, tenia una enorme esfera de rellotge sense agulles, on només hi havia escrita la paraula TARNA. No duia sabates i caminava a un pas tan lent que resultava agonitzant.

—No calia que et molestessis —li va dir la Noia al Temps, abaixant l'Elegància del Silenci—. Ja anava a trencar el vidre jo mateixa.

—El meu judici no obre el rímel de la justícia per a ningú —va dir el Temps, avançant pesadament cap a l'Aparador—. Les cròniques de la realitat les escric jo, i tinc pèssima lletra però una memòria excel·lent. La mediocritat no es pot pagar a terminis.

El Temps va aixecar un dit gegantí de pedra i, amb la lentitud d'una estalactita a punt de caure, va tocar la superfície de la cúpula de vidre.

L'Aparador s'esfondrà en un sospir esclatant. Totes les versions edulcorades, les màscares de porcellana, el ninot de cera i les justificacions absurdes de la tribu es van dissoldre en una pluja de purpurina rància i cendra, mentre les Beates corrien en cercles xisclant sense sentit.

A dalt de tot, l'avió de la Raó feia llums.

—El diagnòstic és clar! L'operació ha estat un èxit! —va retransmetre.

La Noia dels Canells Blancs va riure. L'Emoció, alliberada per fi, es va asseure a terra i va començar a netejar-se el fang dels peus. La Noia va desar l'Elegància del Silenci dins del vent, va fer la volta cap a la boscúria infinita i desconeguda, va tancar els ulls i va deixar que l'aire fred del capvespre li entrés als pulmons.

Respirava.

I, contra tota lògica de la tribu, ho feia sense assistència.