L’ARQUITECTURA DELS SILENCIS

Hi ha una aroma de vell llibre d’escorcoll en aquest ofici de punts cecs: rastrejar la nostàlgia com qui busca un indici, mentre una dona lliure camina, a les fosques, per l’oblit del seu propi mètode.

Malbaratem la llum que ens crema les mans comptant el perfil de les ombres a la paret. Arriba, però, una claredat severa on la maduresa és només l’ascesi de no irrompre. No rescatar ningú de les conseqüències pures del seu propi silenci.

Si no van trucar a la porta quan la fusta era calenta, ara l’absència és una llei de la gravetat. Qui ha servit el gel, que n’enduri el glop; qui ha devastat la zona verge de l’impuls, que en vigili la cendra.

L'ordre de les coses llavors es revela fonamental: si permets que contaminin la innocència nua, l'ecosistema pur es torna una llavor de plàstic, un simulacre on tot batec queda fixat. Som fets d'engrunes, ho sabem, i la llibertat mai no s'ajusta a la mida de la immensitat que voldríem ser.

El lideratge emocional és, de vegades, un acte de retirada: l'elegància de no entrar a l’estança on saps que l’incendi ja és voraç i tu no en seràs l'aigua, sinó el combustible. Si l'altre codifica, no en busquis la sintaxi; l’univers no es desajusta per salvar-nos.

Mentrestant, l’ansietat ens vesteix de blanc —com una febre—, i l’amor propi recull els trossos, ferit, en veure que ha malgastat una resurrecció sencera fent guàrdia davant d’una porta tancada, molt abans de rebre la clau d'una falsa il·lusió.

Puta higiene de ganivet, que difícil. La política interior de les bones intencions mai no és prou ampla per allotjar un naufragi. No hem nascut per ser els intèrprets oficials de les confusions alienes.

Travessar la vergonya, nua i vertical, és l’única drecera cap a la dignitat dels grans amors: no podem ser el projecte de ningú si no tenim un mapa propi on habitar sense culpa. Ni condemnats a ser estimats per treva, ni obligats a validar la memòria de la sang sense el rigor del nostre consentiment.

Però sota l’arquitectura de tots aquests discursos, més enllà de la raó i de tota higiene, queda una veritat que no admet claudicació: seràs sempre la meva gran assignatura pendent. Aquella que vaig suspendre al món dels vius, però que no deixaré mai d’aprovar, invicta, dins la meva pròpia consciència Ilíada.

I t’estimo en l’odissea d'aquestes paraules. En el pes exacte d'allò que m’ha ofegat la veu, però que ha sabut sobreviure, a la deriva, al cant de la sirena; aquell reclam de sal que en deia more't enmig de sa desesperació.

I llavors entens que el següent nivell no és tornar-se de pedra. No és guanyar. No és sortir intacta. És aprendre a jugar petit amb una història enorme.

És deixar de fer guàrdia davant la porta, sense mentir-me sobre el que hi havia al darrere. Perquè, malgrat el procés, malgrat la vergonya travessada, malgrat la higiene emocional i aquesta lucidesa que a vegades sembla una habitació massa blanca, ella sempre serà el meu gran amor.

No l’amor que em salva. No l’amor que em deu una resposta. No l’amor que ha de tornar per justificar tot el que vaig sentir. El gran amor, simplement. El que em va obrir una part del pit que jo no sabia pronunciar. El que va fer casa en una zona meva on ningú no havia encès mai el llum.

I precisament per això ara he d’aprendre a no convertir-lo en presó. La casa era meva. La ferida també. La memòria, només amb el meu consentiment. I l’amor, aquest amor, encara que ja no governi els meus dies, encara que no torni a tocar la porta, encara que la vida m’obligui a caminar sense ell, serà sempre meu.

II

I tanmateix, ella i jo som una asincronia. Vides a destemps. L’edat i les hores ens han abocat a una tempesta emocional que no vam demanar. Són moments equivocats, ferides obertes, totalment alienes a la voluntat.

I quina putada. Quina putada estimar-te així. Quina putada l'enyor en la sal de l’estiu, i en aquestes ones que ja no abracem juntes.