Dia Zero: Llums, Vida, Acció

L’andana estava humida i la pluja, aquella mateixa pluja incòmoda i trista que tantes tardes l'havia deixat paralitzada, queia ara d'una manera diferent. Aquell dia no era cap amenaça, sinó un quadre de reconciliació. Estava asseguda en aquell banc de pedra, grisa sobre grisa, el mateix lloc exacte des d'on, un dia que ja semblava remot, havia redactat un comiat a cor obert.

Es va mirar els peus. Als auriculars hi sonava una música que li xiuxiuejava codis d'ancoratge: papa, Salamanca, xocolata, vida passada i present. De fons, s'hi barrejava un so d'infància, amb ecos d'adolescència, que creixia a mesura que s'apropava el comboi.

El tren va arribar. Va passar rugint per la via, just en la direcció del lloc on un dia havien covat el niu. I llavors va passar una cosa extraordinària: aquell dia no havia mirat la pantalla per veure si arribava abans. I quan les portes es van tancar i els vagons van continuar la seva marxa, no va sentir absolutament cap dolor en no pujar-hi.

Hi havia hagut un temps en què aquells trajectes havien arribat a ser una simple transició de portal a tortura. Recordava el darrer dia, quan una excusa banal va malbaratar la poca dignitat que li quedava, com si dugués un maquillatge low cost de pobresa emocional. Tot i que no era pobresa; era amor. Un amor malmès que l'havia arrossegada cap a un aïllament romàntic que, ara ho veia clar, només havia estat d'ella. L'havia deixat tan buida que la seva única direcció va ser la casa on la varen haver de recollir, trencada.

Va pensar en l'altre, mentre la cua del tren desapareixia en la distància. En aquell que havia llençat les paraules al riu de la brossa. Aquell que havia tatuat la seva negror a la memòria d’una immensitat, obsessionant-se a controlar el relat, a reescriure la seva història. I va advertir una certesa: l'ombra d'aquell pes havia marxat.

Recuperava qui era i, sense adonar-se'n, va entendre que aquell era, de veritat, el seu dia zero.

La sal d'aquelles darreres llàgrimes li coïa, sí, però per primera vegada va sentir com la curava. Estava tan cansada dels plors i les notes tristes, de viure atrapada en el mateix acord trencat, que va esculpir un pensament i sabia que no era gens innocent: la catarsi s’havia acabat. Sis anys contra una vida sencera no podien, ni de bon tros, acabar amb la melodia.

No. El relat ja no el controlava ningú més. La cançó tornava a ser seva. I ella, en aquell banc de pedra i sota aquella pluja, tornava a ser l’estrella.

Llums, vida, acció.