L’hostal de l’ala ferida

M’he quedat mirant els racons d’aquell jardí d’hostal com qui mira una casa que no li pertany però on, sense voler, ja hi ha deixat una part del cos.

Era un lloc de pas. Això ho sabia. Un d’aquests espais que prometen descans amb mobles impersonals, grava humida i plantes que han vist massa gent plorar sense demanar-ne explicacions. Però, tot i així, en algun punt de la nit, aquell jardí havia començat a fer-se una mica meu. No perquè m’hi haguessin donat cap clau. No perquè hi tengués dret. Sinó perquè hi havia passat prou dolor perquè la terra m’hi reconegués les passes.

I de cop he entès que també allò m’ho havien pres.

No el jardí, exactament.

M’havien pres la idea estúpida i tendra que encara podia quedar-me algun racó intacte.

He sortit sense saber gaire què feia i he agafat un d’aquells talladors circulars de perfiladora, una eina amb una precisió gairebé cruel. Fan un tall net, obedient, perfecte. Una frontera sense tremolor. L’he posat en marxa i he començat a resseguir la vora del jardí, com si pogués separar amb una fulla metàl·lica allò que era meu d’allò que només m’havia allotjat.

La màquina gemegava contra l’herba.

Jo anava tallant vores.

No les del jardí.

Les dels records.

Hi havia coses que no eren meves i, tanmateix, feien una olor meva. Racons aliens que desprenien una olor de plor antiga, espessa, d’aquelles que no surten amb ventilació ni amb estiu. Una olor que s’enganxa a la gola i et recorda que hi ha dolors que no fan sang, però deixen humitat.

La nit m’havia pegat massa vegades en aquell lloc estrany. M’havia deixat baldada. Encara em feia mal la pell, no per cap ferida visible, sinó per haver estat massa temps exposada a una intempèrie que no sortia al mapa.

Quan he acabat, m’he assegut en un banc descolorit.

La grava era molla. El jardí feia aquella olor de terra tocada per una pluja insuficient. L’hostal quedava darrere meu amb les seves finestres quietes, com si fingís neutralitat. Fora de la tanca, el carrer continuava fent de carrer. Cotxes. Passes. Una moto llunyana. La vida, aquesta bèstia sense educació, passant de llarg.

Llavors els he vist.

Dos coloms sobrevolaven l’esplanada amb una lentitud cansada. No volaven com els ocells que saben on van. Volaven com dues coses grosses i grises que s’havien oblidat del motiu inicial del vol. Feien cercles baixos, sense èpica, sense cap intenció de salvar la tarda.

He pensat que potser el meu problema era aquest: tenir massa món a dins. Massa memòria, massa literatura, massa antena posada damunt qualsevol gest mínim. Veure dos coloms i sentir que la realitat ja venia carregada de símbol abans que jo obrís la boca. Com si una no pogués mirar mai res sense que li comparegués Rodoreda amb la plaça sencera i tots els coloms del segle damunt les espatlles.

Les dues bèsties han baixat finalment a la grava.

Pesades.

Domèstiques.

Una mica ridícules.

Han començat a caminar amb aquell moviment de cap que tenen els coloms, com si discutissin amb el món a cada passa. Picaven aquí i allà, cercant potser aigua, engrunes, descans, una prova minúscula que encara valia la pena quedar-se.

Un d’ells s’ha aturat.

No ha mirat el cel.

Ha clavat el bec a terra amb un cop sec.

Un cop inútil.

Un cop de ràbia, potser.

Després ha obert una ala. Només una. L’ha moguda amb una impaciència estranya, com si de sobte recordàs que el seu cos havia estat dissenyat per a una altra cosa. L’ala ha tremolat. Hi ha hagut un segon brut, exacte, gairebé insuportable, en què l’animal ha semblat dubtar entre resignar-se a la grava o rompre l’aire.

I llavors ha volat.

Sense cerimònia.

Sense mirar si l’altre el seguia.

Ha volat com qui deixa de demanar permís a una escena que l’estava empetitint. No sé si anava cap al nord o cap al sud. No sé si s’equivocava. “Se equivocó la paloma, se equivocaba...”, m’ha passat pel cap, perquè una no es deseduca de la lírica així com així, ni tan sols quan voldria escopir-la.

Però ha volat.

Això era el que importava.

I que s’aturi la lírica d’una vegada, que la rima, ara, em fa fàstic.

Perquè l’altre colom s’ha quedat.

S’ha quedat allà, a l’esplanada humida d’aquest jardí d’hostal, fent veure que aquell tros de grava era un món suficient. Ha començat a caminar vora la tanca metàl·lica. La tanca era flexible, sí. Cedia una mica quan ell hi acostava el cos. Tenia aquell moviment enganyós de les coses que semblen donar marge, però no obren mai.

El colom hi ha picat.

Una vegada.

Després una altra.

No amb desesperació. Pitjor: amb costum.

Com si ja hagués après a confondre la repetició amb una sortida.

Ha voltat la tanca mirant pertot arreu. A dreta. A esquerra. Entre les reixes. A terra. Sempre a terra. Mai cap amunt. Mai no ha alçat els ulls cap al lloc evident, obscè, disponible, on el cel li feia lloc sense demanar-li cap explicació.

M’ha fet ràbia.

No pena.

Ràbia.

Perquè hi ha criatures que no estan tancades per falta d’ales, sinó per una fidelitat malalta al contorn de la gàbia. Perquè hi ha presons que no necessiten pany si aconsegueixen convèncer-te que el teu cansament és una raó. “Ja no puc més”, sembla que diguin. I amb aquesta frase construeixen una casa petita, una moral petita, una manera petita de no moure’s.

L’altre colom continuava allà.

Picava.

S’aturava.

Mirava la tanca.

Picava de nou.

I a mesura que el mirava, les seves ales semblaven canviar. No sé si era la llum, la grava, la humitat o el fàstic que em pujava per dins, però aquell plomatge ja no pareixia fet per al vol. Semblava una roba vella. Una disfressa de criatura possible. Un record del que havia estat.

He apartat la mirada.

No per compassió.

Per supervivència.

Hi ha escenes que, si les mires massa, et converteixen en còmplice. I jo ja no volia continuar asseguda davant un animal que podia mirar amunt i no ho feia. Ja no volia interpretar-lo. Ja no volia salvar-lo. Ja no volia convertir la seva renúncia en una metàfora bonica per poder suportar-la.

He deixat el banc.

La perfiladora encara reposava a un costat, muda, amb restes d’herba enganxades a la fulla. La vora del jardí havia quedat neta, massa neta. Una línia exacta entre la grava i el verd. Una frontera petita, ridícula, però real.

He pensat que potser això era tot el que podia fer aquell dia: tallar una vora. No recuperar el que m’havien pres. No explicar el dolor fins a deixar-lo decent. No obligar cap colom a enlairar-se.

Només marcar el límit.

A fora, el primer colom ja no es veia.

El segon continuava a la tanca.

Jo he respirat l’olor molla del jardí, he sentit el pes de la nit encara damunt les espatlles i, per primera vegada en moltes hores, no he intentat convertir-lo en poema.

He caminat cap a la sortida.

Darrere meu, la grava ha cruixit una mica.

No he mirat enrere.

El jardí era de pas.

Jo també.

Però la passa següent, aquesta vegada, era meva.