Sotmesa al Tippex d’ObliviateL’amor intacte sota una capa blanca

Seia a prop de la finestra del vagó, en aquell punt exacte on la realitat i la melancolia es barregen sense demanar permís. A fora, Mallorca passava en franges suaus: pedra seca, ametllers cansats, marges, una llum d’abril que començava a assajar l’estiu. El paisatge s’esvaïa darrere el vidre amb aquella bellesa indiferent de les coses que continuen existint encara que a dins teu alguna cosa hagi quedat en suspens.

Va pensar que l’amor de la seva vida devia haver rebut una dosi extra de Tippex d’Obliviate.

No un oblit net. No una desaparició. Més aviat aquella pasta blanca, escolar i una mica barroera, que no esborra del tot allò que hi havia escrit davall, sinó que ho tapa perquè puguis continuar omplint la pàgina sense haver de veure, a cada línia, la paraula que encara fa mal.

Un conjur de supervivència al més pur estil Potter: no per deixar d’estimar, sinó per no acabar vivint entre les vies. Per continuar caminant damunt els rails de la vida i no davall.

Ella, en canvi, encara no havia après a aplicar-se’l bé. Sempre li quedava alguna lletra antiga transparentant-se per sota. Un nom. Una escena. Una olor. El record d’una casa. La forma exacta d’una rialla. Hi havia dies que es pensava que ja ho havia cobert tot, que el blanc havia assecat, que podia continuar escrivint. Però després venia un reflex al vidre del tren, una cançó mal col·locada, una coincidència massa ben escrita, i el passat tornava a aparèixer sota la capa blanca, obstinat, com una tinta que no accepta la mort administrativa.

Així i tot, aquell matí hi havia una felicitat petita.

No una felicitat insultant, de les que arriben amb pancarta i exigeixen fe. Era una felicitat menuda, gairebé clandestina, covada sota les cendres del dolor. Una felicitat que no demanava préstecs a la memòria compartida ni permís a cap fantasma. Respirava poc, però respirava. I això, després d’un hivern llarg, ja era una forma d’insurrecció.

El sol començava a tenyir un estiu incert. No prometia res, que era precisament el seu encant. Només deixava una mica de daurat damunt les coses: els seients gastats del vagó, la mà recolzada sobre la bossa, el vidre tacat de pols, el perfil fugaç dels camps. Ella havia partit de llocs on les engrunes començaven, per fi, a ser només engrunes. Ja no pa sencer. Ja no taula. Ja no casa. Només restes d’una festa que havia existit i que no calia continuar parant cada vespre.

Potser aquella era l’assegurança de vida més cara que havia pagat mai: decidir que no volia tornar a estimar amb dosis hipotecades.

Perquè algú ho hauria d’explicar millor, això. Algú hauria d’escriure un informe seriós, amb gràfics i notes al peu, sobre el mal que varen fer determinades pel·lícules adolescents, determinades revistes dels noranta, determinades cançons que varen ensenyar a tota una generació de nines que l’amor de veritat havia de ser una mica impossible, una mica tràgic, una mica salvatge, una mica disposat a morir damunt una escala sota la pluja. Ens varen educar el cor amb roses encantades, promeses extremes i protagonistes que només entenien el desig si venia amb una banda sonora capaç de destrossar-te el dia.

I ara hi havia dones adultes, aparentment funcionals, pagant encara les quotes emocionals d’aquella hipoteca.

Ella n’era una, és clar.

Una dona amb bossa, agenda, projectes educatius, ulleres de sol i una capacitat indecent per veure senyals en qualsevol esquerda del matí.

L’abril havia estat generós en això. Li havia deixat petites casualitats damunt el camí, com molles de pa posades per un narrador amb massa sentit del drama. Un poema que arribava sense cercar-lo. Una frase que contenia exactament el número que l’obsessionava. Aquell onze absurd. Aquell eleven íntim, tossut, una xifra que pujava dins la seva imaginació com si dugués incorporat un ascensor cap a alguna cambra secreta del destí.

Sabia que era ridícul.

També sabia que hi ha ridículs que sostenen.

De vegades, per continuar viva, una no necessita una veritat absoluta. Necessita una coincidència prou bella per aguantar una estació més.

El tren va arrencar amb una sacsejada suau. El vagó va fer aquell gemec metàl·lic de les coses que es posen en marxa encara que ningú no estigui preparat. El seu món, que encara conservava un estuf de rosa antiga, va continuar avançant cap a la missió del dia. A fora, els marges corrien cap enrere. A dins, el cor feia el que podia: no oblidar del tot, no recordar fins a ofegar-se, mantenir aquell equilibri difícil entre l’amor intacte i la vida que reclama lloc.

Va mirar el seu reflex al vidre.

Per un instant, va veure dues dones superposades. La que encara hauria volgut tornar a una habitació concreta del passat i la que, amb una calma imperfecta, anava asseguda dins un tren cap al present. Cap de les dues havia guanyat del tot. Cap de les dues havia mort. Compartien cos, trajecte i una mena de pacte provisional: avui no ens enfonsarem.

Aleshores uns braços joves li varen tocar l’espatlla.

No varen ser ales. No varen ser signes. No varen ser esferes blaves ni àngels, ni roses sota campanes de vidre, ni cap aparició disposada a explicar-li el sentit últim de l’univers.

Només uns braços joves.

Una veu fresca.

El present entrant sense cerimònia.

—Kika, començam?

La frase va caure dins el vagó amb una senzillesa brutal.

I ella va entendre que potser era això, continuar: no deixar d’estimar, no esborrar, no fingir que la rosa no havia existit, sinó aixecar-se quan una veu viva et crida pel nom i et demana que comencis.

La vida seguia.

No com una gran revelació. No com una victòria perfecta. Seguía com segueixen els trens, les classes, els matins, els alumnes que esperen, les finestres que mostren un paisatge que no s’atura per cap dol.

L’amor també seguiria intacte, sí.

Però ja no només com a tragèdia.

Com la rosa de la Bèstia quan deixa de ser compte enrere i comença a ser obra d’art: encara tancada dins el vidre, encara preciosa, encara capaç de fer mal, però il·luminada d’una altra manera.

Ella va respirar, va recollir la bossa i va aixecar-se.

El Tippex no havia esborrat res.

Però la pàgina, finalment, tenia espai per continuar.