Subtons de la gama supervivència

Un matís de marró

O l’art d’anar mal combinada i continuar viva

S’havia mirat al mirall del rebedor amb una satisfacció gairebé triomfal.

La bombeta, feble i groguenca com una joia vella, havia estat generosa. Li havia promès una harmonia absoluta: l’americana camel, la faldilla marró, la camisa blanca obrint una claror civilitzada entre tanta tardor tèxtil. Per un instant, tot semblava encaixar. No només la roba. També ella. El cos, la cara, la decisió de sortir al món com si no dugués cap esquerda mal cosida per dins.

“Estic perfecta”, s’havia dit.

I havia tancat la porta amb un clic sec, definitiu, gairebé cinematogràfic. Un clic de dona que creu, pobra criatura lluminosa, que ha dominat almanco un pam quadrat de l’univers.

Després va arribar la ciutat.

La llum del matí, sota el sostre del tren, no tenia cap pietat. Era una llum blanca, administrativa, d’aquelles que no embelleixen res i semblen contractades per Recursos Humans. Entre el soroll metàl·lic de les vies, les cares adormides dels passatgers i aquella olor de cafè trist que fan alguns vagons, la veritat va aparèixer sense tocar la porta.

La sabata no combinava.

No era una petita diferència. No era una discrepància negociable. La sabata era un crit camel, viu, terrós, gairebé insolent. La faldilla, en canvi, s’enfonsava en un marró grisenc, apagat, amb una vocació fúnebre que ningú no li havia demanat. Entre totes dues peces no hi havia diàleg possible. Ni reconciliació cromàtica. Ni mediació escolar. Només una guerra freda als turmells.

Va mirar-se els peus.

Després la faldilla.

Després els peus una altra vegada, com si la segona comprovació pogués corregir la realitat per esgotament.

Per un instant, el món va trontollar.

Perquè no era només una sabata. Mai no és només una sabata quan una dona ha sortit de casa amb la convicció fràgil d’haver posat ordre en alguna cosa. Si no podia dominar ni tan sols la gamma cromàtica del seu propi vestuari, com pretenia governar la resta? Les pors, el temps, els missatges que no arribaven, els diumenges massa llargs, aquella sensació que el buit sempre l’esperava en una cantonada amb cara de funcionari?

Es va aferrar a la camisa blanca com qui s’agafa a una bandera de treva.

Almenys la camisa funcionava.

La camisa era l’ONU d’aquell conflicte marró. Una línia de pau entre dos tons que es negaven a reconèixer-se com a família.

Durant uns segons va sentir la temptació d’abaixar-se al primer poble possible, tornar enrere, canviar-se, començar el dia de nou amb una versió més digna de si mateixa. Però el tren avançava. La ciutat avançava. La vida, aquella maleducada, també.

I llavors el drama va mutar.

Va tornar a mirar-se els peus i va sentir una cosa inesperada. No exactament alegria. Encara no. Més aviat una alenada d’aire fresc, una petita fissura dins la solemnitat de la catàstrofe. Aquell desastre era tan ridícul, tan modest, tan profundament inútil, que gairebé feia venir ganes d’estimar-lo.

“Quin luxe”, va pensar, “poder patir per un matís de marró.”

La frase li va fer riure per dins.

No perquè la vida hagués deixat de ser difícil. No perquè el dolor hagués desaparegut, educat i discret, darrere la porta del rebedor. Sinó perquè aquell petit drama cromàtic li retornava una proporció. Hi havia problemes que arrasaven cases senceres. I després hi havia això: una sabata camel discutint amb una faldilla equivocada a les vuit i busques del matí.

Potser necessitam aquestes dèries.

Aquestes manies absurdes.

Aquestes petites catàstrofes de superfície que ens salven, durant cinc minuts, dels incendis grossos. Una ungla rompuda, una arracada perduda, una americana que no cau bé, una sabata que crida en un idioma diferent del de la faldilla. Minúcies. Sí. Però també cordills. Filaments. Coses petites que ens fermen a la terra quan l’ànima voldria sortir disparada cap a una nebulosa dramàtica i poc pràctica.

En admetre que la combinació era mediocre, va notar que alguna cosa s’afluixava.

No havia fracassat com a dona.

No havia fracassat com a ésser humà.

No havia fracassat com a projecte estètic integral.

Només duia una faldilla que no acabava de lligar amb les sabates.

I, ben mirat, quina forma tan amable de desastre.

Va baixar del tren amb una lleugeresa nova. No una lleugeresa espectacular, d’aquelles que prometen canvis radicals i esmorzars amb alvocat. Una lleugeresa més petita. Més possible. La lleugeresa de qui accepta sortir al carrer sense haver resolt tots els conflictes interns ni tots els marrons externs.

Caminava amb el cap alt.

La sabata continuava essent massa camel.

La faldilla continuava essent massa marró trist.

La camisa blanca feia el que podia, que ja és molt en aquest món.

I ella va somriure per sota del nas perquè sabia un secret diminut que ningú en aquell carrer podia entendre: que a vegades la pau no arriba quan tot encaixa, sinó quan deixes d’exigir-li al món que combini amb tu a la primera.

La vida era una merda, sí.

Però aquell matí era una merda curiosament suportable, travessada per una dona mal combinada que havia decidit no tornar enrere per tan poca cosa.

I això, sense ser cap miracle, ja era una forma discreta de victòria.

Va continuar caminant.

Amb l’americana camel.

Amb la faldilla equivocada.

Amb les sabates fent el seu escàndol terrós contra la vorera.

I amb aquella felicitat petita, gairebé clandestina, de qui ha entès que no cal anar perfecta per continuar viva.

De vegades basta sortir de casa.

I perdonar-se el marró.