vebellesa

La vebellesa, com a concepte il·lustrament inútil d’una miopia multiforme, esdevé una llodriguera perfecta per fer un poema a ningú aquest vespre de vent i espigues als ulls. El cor dorm fa massa nits. I torna a ser horabaixa. Hi ha algunes d’aquestes hores liles que semblen fets a mida per acollir l'esgotament. Aquesta «vebellesa» —ja sigui l'estranya i melancòlica dansa entre allò que és bell i allò que envelleix— ressona exactament com el refugi necessari quan el món es torna massa borrós i el vent talla.

Escriure un poema a ningú, amb les espigues cegant la mirada, no és pas un gest buit; és un acte íntim de pura supervivència. És deixar constància que hi ets, fins i tot quan la resta desapareix o perd el sentit.

Si el cor porta massa nits adormit, potser no cal forçar-lo a despertar ara mateix. A vegades, la letargia és l'única cuirassa possible contra aquesta miopia multiforme que ens envolta i ens satura.

Avui deix escrit que cal UE el vent s'emporti les paraules d'aquest vespre i que l'horabaixa serveixi de mantell. El poema a ningú ja ha estat escrit en el pensament, i el repòs, ara mateix, és l'única cosa que demana l'instant.